martes, 28 de noviembre de 2006

Identitat i llenguatge tancat


Curiós, força curiós. Convergència i Unió s'apunta, a darrera hora, a l'enorme gir ideològic i estratègic amb el qual ens sorprenien fa un parell de dies els líders del tripartit governant. Ha estat Duran i Lleida qui declarava, en el Consell Nacional d'Unió de dissabte passat, que "la gent ha quedat farta de debat identitari". És, en essència, la mateixa idea que Montilla, Carod-Rovira i Saura van defensar fins a la sacietat en el passat debat d'investidura: ja n'hi ha prou de qüestions identitàries, és moment d'abandonar aquests assumptes i dedicar-se a treballar en el que veritablement importa a la gent: les qüestions socials.

Increïble. Absolutament inesperat. Són ells, són els mateixos que porten dos anys d'incessant i omnipresent debat identitari, són els que fa un parell de setmanes proposaven la creació d'un carnet per punts identitaris (A. Mas), són els que negaven a Ruiz Zafón i a Marsé la seva pertinença a la cultura catalana. Són els que, a hores d'ara, de sobte, proclamen que les qüestions identitàries no són pas prioritàries, que estan molt per sota de les socials.
Porto més de vint anys insistint en aquesta idea: l'objectiu de la política no és tant imaginar, crear artificialment, fomentar i protegir identitats nacionals, sinó ocupar-se dels problemes als quals s'enfronta el ciutadà en la seva vida diària. Em sorprèn que així, tan de sobte, tan de la nit al dia, els nostres pares de la pàtria donin raó a allò que és evident. Benvinguts al seny.

Tanmateix, no cometré la ingenuïtat d'alegrar-me'n. Sembla poc probable que, de sobte, tots, líders polítics i mediàtics, caiguin del cavall a les portes de Damasc i es transformin en conversos a la política del sentit comú. I que la força de les seves noves conviccions els porti a recriminar un jove i petit partit -Ciutadans- que perd el temps tot ocupant-se d'assumptes tan manifestament identitaris com la llengua en la qual s'imparteix l'ensenyament primari.

El fet d'obviar el debat identitari, tot qualificant-lo d'innecessari, és, de fet, la darrera fase d'una estratègia poc democràtica dirigida a fabricar suposades identitats nacionals. Ara que ja hem acabat, tothom a callar. Un cop els nostres laboratoris han dissenyat una determinada identitat, un cop des del poder hem dirigit tots els esforços legítims -i bona part dels il·legítims- a construir unilateralment aquesta identitat, tot ofegant literalment la riquesa derivada de la multiplicitat i la diversitat de la Catalunya real, un cop els projectes educatius, les polítiques culturals i els mitjans de comunicació han estat posats al servei del pensament únic nacionalista, és a dir, un cop la nostra tasca ha estat feta i acabada, ha arribat el moment de desacreditar el debat identitari, no sigui que a algú se li acudeixi de denunciar allò que està dat i beneït.

Aquest sobtat descrèdit de tot allò que és identitari va dirigit, possiblement, a preservar el que és identitari, a blindar-ho de totes aquelles crítiques que, des de la dissensió, es dirigirien a qüestionar la seva arbitrarietat, el seu caràcter excloent, uniformitzador i, al capdavall, totalitari. És, em sembla, una manifestació més, la darrera, d'aquella forma d'actuar pròpia del totalitarisme que denunciava Herbert Marcuse a L'home unidimensional: "El llenguatge tancat no demostra ni explica: comunica decisions i ordres.

Quan defineix, la definició es converteix en separació d'allò que és bo i allò que és dolent, estableix allò que és correcte i allò que és incorrecte, sense permetre dubtes. Expressen el judici de forma prejutjada; pronuncien condemnes, és el llenguatge propi de tots els règims autoritaris. El llenguatge arriba a esdevenir, en ell mateix, un instrument de control, fins i tot quan no transmet ordres sinó informació, quan no exigeix obediència sinó elecció, quan no demanda submissió sinó llibertat. No cerca la veritat i la mentida, sinó que les estableix i les imposa".

Antonio Robles (e-notícies)(28/XI/06)

0 comentarios: